Select Page

Martí Peran és professor titular de la Universitat de Barcelona (UB), també treballa com a crític i comissari i ha participat en l’exposició EGOTRIP.

Ha col·laborat  en diversos llibres i catàlegs d’art contemporani. Va ser membre del consell editorial de “Transversal” (1996-2002). Coeditor de “Roulotte“, també és col·laborador en diferents publicacións i revistes d’art contemporani.

Ha impartit diferents tallers sobre crítica artística i pràctiques de curador en diferents institucions. Ha impartit classes en diferents museus i universitats (MACBA, Barcelona, MNCARS, Madrid, USP, Sao Paulo, Trienale, Milano, CCEBA, Buenos Aires, Townhouse, El Cairo, Centre d’Art Contemporani, Larissa, NYU, Art Beijing, Jeu de Paume, París; …)

Ha comissariat diverses exposicions d’art històric i contemporani. Ha comissariat l’arquitectura de l’esdeveniment (Castelló, 2002); “Stand by. Listos per actuar” (Ciutat de Mèxic, 2003), “Corner” (Barcelona, 2004-2005); “Vegeu com es mouen. 4 idees sobre mobilitat” (Madrid, 2005); “Glaskultur. Què va passar amb la transparència idea? “(Sant Sebastià, 2006).” Ciutat post-it. Ciutats ocasionals “(2008-2011: Santiago de Xile, São Paulo, Buenos Aires, Madrid, Montevideo, Cádiz);” Després de l’arquitectura (Barcelona, 2009), “Para Bellum 12mm” (Mataró, Barcelona, 2011); “Aquest no és un museu” (2011-2015: Barcelona, Ljuljana, Ciutat de Mèxic, Santiago de Xile, Washington DC, São Paulo); “Futurs abandonats” (Barcelona, 2014); “Després de paisatges. Ciutats copiades” (Barcelona, 2015); “Indisposició general: un assaig sobre la fatiga” (Barcelona, 2015).

Va ser director del programa “Roundabout” (2001-2008), un programa d’intercanvi entre Barcelona i altres ciutats (Santiago de Xile, Istanbul, Jerusalem, Rejkiavic, Bangkok, Mèxic D.F ..).

Ha participat en aquesta exposició generant un text en el qual ens dedica unes breus paraules entorn al concpete del EGO:

La soberbia del humanismo: no hay otro posible si no revierte en mí.

El primer otro no es más que el yo antiguo, aquel que fui en una supuesta situación original, cuando era silvestre. Es mi otro como viejo lobo.

El otro siguiente es el extraño, mi desviación episódica, una anomalía coleccionable que me refuerza cuando me repongo. Es el otro que describe el perímetro de mis diferenciales.

Después llega el otro cercano, aquel que me interpela y me mejora; es tan próximo que me abre y me completa. Es el otro que me amplía si lo tolero.

Sin embargo, todos ellos me espejan y el otro ni aparece ni se conserva.

La soberbia del humanismo: no saber ser nadie ni ser piedra.  

Martí Peran

Pin It on Pinterest